100 dies de la moció de censura: l’estratègia del cambrer

100 dies de la moció de censura: l’estratègia del cambrer

Qui ha cuinat alguna vegada sap que cal invertir temps i feina abans no es pot servir un plat a taula…

M’ha preocupat molt llegir en un article d’opinió escrit per l’alcalde a un diari local que l’alcalde transitori de Badalona producte de la moció de censura impulsada pel PP d’Albiol i C’s no en té ni idea de com funciona la cuina de les polítiques i la gestió pública, i ha arribat a comparar-me barroerament amb un mamífer dormilega perquè es pensa que els plats que hem deixat a punt per servir han aparegut, per art de màgia, del no res. L’aparició per generació espontània és pròpia de les pel·lícules de dibuixos animats que gaudim amb els infants, però és una argumentació impròpia d’un adult que ostenta un càrrec de responsabilitat i que pretén presentar-se com a algú “honest”. L’article el delata.

Per poc que es conegui la regulació de la contractació pública, qui més qui menys sap que els terminis que imposa l’administració són ineludibles, i no són curts. L’acció important és posar en marxa la cocció. Començar i empènyer els tràmits. Vetllar-los fins al final.

Han passat 100 dies i no se’n sap res del “pla de xoc”de la moció de censura de PP, PSC i C’s, només n’ha transcendit un gest: retirar la pancarta demanant la llibertat dels presos i preses polítiques. Res més. Els darrers plens i juntes de govern deixen clar que no hi ha res de nou al forn. I no tenir pressupost 2018 posa en risc molts avenços assolits i nous projectes. El primer ple municipal post moció va aprovar retallades del 25% en manteniment del verd urbà i en servei d’assistència domiciliària. És un gir de la prioritat municipal, primer les entitats bancàries, després les persones. Lamentable.

Potser és per tapar aquest enorme estropici que es fa tant soroll amb acusacions sense proves. Com a exemple, l’obsessió per dir que han “desencallat” en una sola setmana la nova escola bressol a Montigalà. Una construcció que no ha estat mai encallada, senzillament estava cuinant-se, i jo mateixa vaig estar treballant fins el darrer minut abans de la moció de censura, per deixar signat el projecte. És comprovable, com totes les altres tergiversacions i falsedats que publica.

Durant els 3 anys de govern que he encapçalat, amb Guanyem Badalona en Comú, ERC-AM i ICV-EUiA hem treballat amb visió de ciutat sencera, i de llarga durada. Planificant més enllà dels 4 anys de mandat. Pel bé comú. I la feina feta ha estat molta. Seguint amb la metàfora, molta cuina, i molts plats servits també. I no va ser-nos fàcil començar a cuinar, perquè el govern del PP d’Albiol havia deixat l’ajuntament devastat, sense capacitat pressupostària, amb una pèrdua de 300 professionals, i el rebost de projectes buit, vam haver de buscar proveïment, omplir neveres, i començar de zero en quasi tot, fent front a les greus restriccions de la llei Montoro. Només tres anys després, el nostre ajuntament ha augmentat la seva capacitat inversora un 80%, i això sense augmentar impostos i reduint el deute en un 22%. És a dir, deixem la nevera plena, i ens ha sortit més barata que mai. Però la cuina no pot aturar-se. Hem fet molt, sí, però falta fer molt més!

Amb l’espai públic, vam treballar per un nou contracte per arreglar voreres i asfalt amb un augment pressupostari del 100%, quan el PP l’havia retallat un 50%. A l’actual equip de govern li ha tocat el tràmit final, i ho expliquen com si no hagués existit tota la feina prèvia. Però en definitiva no es tracta de qui es posa la medalla, els projectes no són de ningú més que de tota la ciutat, del poble, l’important és que la feina es faci, que es doni resposta a les necessitats ciutadanes.

I per molt que l’actual equip ho pretengui, no pot esborrar el que ha existit: ni les petites grans accions com la tarificació social a les escoles bressol, els ajuts per pagar l’IBI, les plataformes i bancs a les parades d’autobús, les línies d’autobús en diumenge, les millores en il·luminació i asfalt, la descentralizació en la cultura, els agents comunitaris als barris, augmentar els plans d’ocupació i dignificar-los el sou… i tampoc les grans accions: l’accessibilitat de l’escola d’adults de Lloreda; el pressupost participatiu; els ascensors i rampes a Llefià, La Salut i Sant Crist; les grans obres ja començades a la plaça Roja a Sant Roc i al polígon Badalona Sud, i les que començaran aviat a plaça Trafalgar, Les Palmeres i Azorín a Llefià, el grans parcs de Lloreda i el Torrent de la Font i Turó de l’Enric, i l’esperadíssima nova carretera de Can Ruti; l’augment de dotació en material i agents per millorar el model de Guàrdia Urbana; les polítiques feministes; els 8 milions disponibles per a habitatge públic; etc. etc. etc. etc. Em preocupa el futur dels projectes en marxa, que són molts i molt necessaris, el futur de tanta feina feta amb la implicació de molts veïns i veïnes, a través de processos participatius i oberts, que van ajudar a dissenyar-los conjuntaments amb personal tècnic i la nostra implicació, meva i de les regidores i regidors.

En definitiva preocupen molt les conseqüències d’aquesta interrupció forçada. Podria fer una llista immensa dels passos enrere greus que ja s’han perpetrat en aquests 100 dies, en destaco la retallada als ajuts a l’IBI, la pèrdua dels 2 pisos pont per emergències socials, endarreriment en obres diverses, estancament de l’administració electrònica, retard en obertura del CRAD, i podria anar seguint.

Tot fa pensar que el pla que tenen és fer de “cambrer”. Han entrat a la cuina, ens han fet fora, han agafat els plats que estaven a punt de sortir i caminen orgullosos pel restaurant ignorant i negant la feinada prèvia de l’equip que cuinava. Hi ha desenes de plats al forn, alguns ja han sortit. Però no n’hi han entrat de nous… I a mi, el que em preocupa, sincerament, és que s’aturi la cuina i només es dediquin a fer de cambrers. Em preocupa perquè si no hi ha ningú tenint cura de la cuina, alguns “plats” potser no sortiran, o amb la impaciència per servir-los potser sortiran mal cuinats i provocaran alguna indigestió.

Vetllar per la bona cuina, i perquè aquesta interrupció no produeixi grans desastres, és el meu objectiu principal. Ara, i sobretot al maig del 2019.