Ho he sabut de sempre, però ara més. Quan tenia els fill petits ja hi pensava, i la temia. Ara reviso satisfeta el procés viscut i assaboreixo l’evident èxit. Sense por, acompanyo com puc, encara que sigui només amb paraules. Recordant com em van acompanyar i orientar a mi les paraules d’altres. No són només els fills i filles dels amics, familiars i veïnat. Són, sobretot, les i els alumnes que any rere any formen part dels meus neguits. L’adolescència és l’etapa amb més risc. Els humans menuts del nostre voltant als qui acompanyem en el créixer són vulnerables des del dia que estripen la placenta i eixamplen la vagina per sortir del ventre. Acabats de néixer la seva fragilitat és evident. En depèn la vida. Després són vulnerables en tots els aspectes, físics, psíquics, emocionals. Però no sempre ho sabem veure. Nosaltres com a adults acompanyants tenim algunes coses clares i d’altres menys clares, i en general ens en sortim. Uns més, uns menys. Com a pares, com a mestres, com a monitors, com a… educadors totes i tots al cap i a la fi. Amb mil circumstàncies diverses. I sí, la canalla es fa gran, però fins que se’n faci del tot, fins que ja enfila el seu propi camí feliç i constructiu, amb seguretat, com pertoca, primer ha de passar aquest moment especialment complex. N’hi haurà d’altres a la vida de moments, però aquesta etapa es fa mirar amb tots els sentits. I sinó parleu amb famílies i professorat. És aquell moment en què cal ser-hi més que mai, no dimitir,escoltar amatent, donar suport i posar topalls sense atabalar, sense perdre el vincle, el diàleg, l’estima incondicional. No perdre’s en la confusió. Tenir molta paciència però no ser paternalista. Trobar l’equilibri entre el poc i el massa. Essent-hi amb la mirada, l’escolta i el cor ben oberts, i amb el paper d’adult guia ben present. Sense perdre la confiança. L’adolescència és un terrabastall identitari majúscul. Una zona de risc. Risc per a moltes coses, inclòs el risc vital (3a causa de mort d’adolescents a nivell mundial, el suïcidi, malalties alimentàries etc.). Risc de ser víctima de manipulació, sobretot en moments de fragilitat emocional (mort d’un familiar, separació traumàtica dels pares, greus problemes econòmics, moments aguts en les malalties mentals de familiars propera, ruptures sentimentals…) manipulació duta aterme per un cap de banda, per un guia espiritual, per un familiar. Ser manipulat o mal orientat. En aspectes cabdals i en aspectes menys rellevants. Aspectes emocionals, de relacions familiars i d’amistats, en decisions sobre eleccions. En prioritats. En orientacions, en afeccions, en … per amics influents, per consignes publicitàries, per fonamentalismes, per adults ben o malintencionats. Fins i tot pels propis pares. Sovint cal un bon suport professional (psicòleg, terapeuta) per ajudar a transitar amb èxit per aquesta etapa. Un suport que no sempre es té.

Una societat que vol créixer forta i cohesionada ha de tenir cura dels seus adolescents, els ha d’educar per superar adversitats, els ha de procurar experiències formatives, lúdiques i convivencials interessants que els ajudin a créixer com a persones. i els ha de procurar suports per a la seva salut mental. Els ha d’ajudar a créixer amb sentit crític, ganes de participar, amb sentit de pertinença i amb un projecte vital que els estimuli constructivament. En la seva confusió identitària pròpia de l’etapa que viuen, les i els adolescents necessiten referents diversos dins i fora del món familiar. Necessiten trobar espais de participació on assajar diferents rols, diferents identificacions, fins trobar la pròpia. Necessiten experiències que els facin sentir feliços, segurs de si mateixos, que estimulin la seva creativitat, generositat i compromís, que canalitzin i transformin les seves frustracions, dols, neguits, pors, i sobretot la ira…. Que els vinculin amb la societat on pertanyen,trobant sentit a les seves normes, trobar sentit a les seves expressions culturals, o no trobar-ne gens de sentit, i crear, inventar-ne de noves trobar camins per encaixar-les. No des de l’exclusió que tot ho corromp. No des de l’exclusió que et posiciona en contra de.. Superant-la per crear i aportar. O simplement per fer-se un itinerari molt propi que porti cap a l’èxit personal, acadèmic, laboral, social… La societat s’enriqueix amb la diversitat d’itineraris i projectes personals, no hi ha una única manera de tenir èxit…

Com a mestra d’institut que habitualment estic amb alumnes de 1r, 2n i 3r d’ESO i que en fer de tutora faig immersió en molts processos familiars i personals ben complicats he pogut comprovar com en aquesta tasca d’acompanyar en el créixer sovint es fa un delicat i laboriós encaix de boixets per salvar biografies del fracàs al que semblen predestinades.Són moltes les condicions adverses que envolten la vida d’un gran nombre d’adolescents, i sovint la sorpresa és comprovar com malgrat tantes adversitats la majoria tiren endavant. Com a persones, com a estudiants, com a veïns, com a ciutadans actius. Però sempre n’hi ha alguns que fracassen. Fracassem tots amb ells. No és fàcil.

No sé què ha fallat en les baules que han teixit el destí dels bessons de Badalona que han tingut tan protagonisme aquests dies. Què ha fet que decidissin – com ja temia el seu pare fa temps – anar-se’n a lluitar a la guerra, amb tan sols 16 anys. No els prejutgem, ja ho farà qui en tingui la responsabilitat. Però voldria posar un punt de relativisme en aquest drama. Aquest gir suïcida i destructiu en la vida d’aquests germans – si és que és així, jo, per si de cas, reservo sempre un espai a la presumpció d’innocència – em sembla molt greu, però ni més ni menys que altres derives en les trajectòries vitals de molts altres joves que posen en greu risc la seva vida i la d’altres del seu voltant. Joves que opten per la delinqüència armada, o que trafiquen amb substàncies mortals; joves que maltracten les seves parelles, o les seves mares o avis, i que acaben fent-los mal. O matant. Evidentment que la sensibilitat plenament justificada que tenim tots davant el terrorisme internacional relacionat amb l’Estat Islàmic ens fa engrandir molt el dramatisme d’aquesta fets lamentables. Sens dubte la por a que entre els nostres veïns i veïnes hi hagi possibles terroristes o futurs terroristes és una por il·limitada, molt perillosa en ella mateixa. Confiem que funcionin els sistemes de control i que cap terrorista ni cap terrorisme se’n surti amb la seva. Per descomptat.

Però aprofitar aquesta por global per carregar contra una comunitat en general, com ho fa l’alcalde Albiol, i per promoure més islamofòbia, això no només és una falta al respecte dels drets humans, és, a més, una greu irresponsabilitat. No sabem què hauria passat si les coses s’haguessin fet d’una altra manera, i no sabem si el pare va rebre ajuda en el seu intent d’allunyar-los de la crida. No sabem si s’hauria pogut evitar arribar fins aquí, però el que és segur és que generalitzant la por i l’odi cap als nostres veïns i veïnes musulmans no s’hi guanyarà res. Tot el contrari.

Share This